Dolors Miquel
mos de gat

-Posa els animals dempeus!
ALFRED JARRY, L’amor absolut

És horrible que l’home només aprengui pel que té entre una cama i l’altra!
DJUNA BARNES

Ara comprenc que la teva versió és absolutament independent de la realitat(...) És increïble: la realitat no importa.
FLAVIA COMPANY

La nostra genialitat no va fallar. Ens va permetre entendre la veritat de la situació, és a dir, que d’alguna manera resultàvem més patètics que mai.
Però la nostra genialitat, com la de tots els genis, sofria periòdics atacs d’ingenuïtat. Això fou el que va ocórrer en aquell moment. Ens va dir que l’únic que havíem de fer perquè tot tornés a la normalitat era convertir-nos en imbècils.
KURT VONNEGUT

...la voluminosa capacitat del plaer.
BIEL MESQUIDA

Jo uso aquesta paraula perquè mai he tingut por de les paraules. Hi ha gent que s’espanta del nom de les coses. ¿Tu tens por de les paraules, bonica?
CLARICE LISPECTOR

...considerant que la naturalesa no suporta els canvis sobtats sense gran violència.
F. RABELAIS

Pensé que fueras el verso
más intenso de mi vida.
JOSE DE GRANDIS

CONSELLS

L’amor com la mort
és fulminant.
No es pot fugir ni no
anar endavant.
L’amor como la mort
et roba el cos,
però te’l deshabita
al primer mos.
També els pots tenir
tots dos en un
i sempre presumir
d’amor difunt.
Més val estar-s’hi quiet
amb el posat
o pren-te la cicuta,
escarabat.

LA VEU

I des d’aquell moment sé que les paraules dels homes
embriaguen més que les verdes gotes
d’absenta.
JAROSLAV SEIFERT

Lacai grotesc, el teu cos desharmònic
movent-se serf del seu desig de mi;
ets massa lleig, i ja et veig venir:
sóc la senyora del teu anar agònic.

Fins que la veu irromp en questa estrofa
fosca, vellutada, fera exquisida
devora el serf, letal, brusca y esbossa
i arrenca en tu una lletjor divina.

Pantera inquieta arrela a la garra
d’obrir-se pas per l’imposible aquí
amb pas felí, subtilitat d’etarra...

L’entranya me sega el teu ullal, Oh veu!,
i sóc la presa que corre per la neu
per nar a trobar la mort, per capturar-la.

VASOS COMUNICANTS

Poepeu
camina!
Digues-li a la bruixa que calli.
Edgarmà
apreta’m!
Digues-li al gat negre que se’n vagi.
Que he tingut un somni
que era una aixeta oberta a la vida.
I una vida que era una aixeta oberta
al sueño.
Somniava el que vivia.
Somnivivia.
Que no és cap metàfora.
Que és una metadins.
Que es una alcàmfora.
Que goteja.
Y Pou!
La galleda amb la corda del suïciPa
penjant
per la bocana
del Dadà
fins al fons
de la molla.

CELEBRACIÓ

Celebro, Canto, Exalto, Exulto,
aquell 17 de febrer de 1950
a l’illa petita de Còrsega, a la Roca,
amb l’oli en babelenc equilibri de Torre sumèria,
amb el pa i la figa i la ceba
dins del paladar d’aquella dona
que jeu sota Terra, enredada amb les arrels del raïm
i té per ulls les fulles del pàmpol d’astrolabi mític
i té per mans i per peus els sarments durs i ennegrits de vinya,
aquella dona que obrí les seves cames de Vesubi ardente
sobre la mediterrània.
I vares ser resolt en tres incendis
per a mi
en tres incendis
perquè jo pogués conèixer-te
i ser-te cendra
per a mi
vas ser resolt.
Oh temps amable quan jo no era encara
ni pensament
d’existència.
Et canto, et conto, et cinto.
T’acunyo, t’enconyo.
Et prenyo de versos.
Et pareixo a l’alè de la boca de la meva criatura d’aire.
T’alleto al meu pit de síl.labes més tendres
A l’esquerda del mugró de la saba de mi mateixa
I et fai créixer del no-res cap al res-no,
ruïna
voraç.

PLATÓ A MÈXIC DF

PerÓ LA Natura no havia pensat en l’amor.
MARIA DE FRANCIA

Quan Plató va sortir de la cova del meu crani
carni, escarni, ludibri! Mofa de la mofeta.
El cec dipositat en la ciutat desconeguda
de 25 milions d’inhabitants. L’amor.
El vell orb imbècil i jo retant-nos com dos gossos mascles.
El bastó burxant la vorera de la tassa del món.
El semàfor mut y aquella màscara al bec de totes les coses.
L’ànima cagant-se a les calces.
La mort somrient a sota de cada pressentiment d’ésser.
La carn desprenent-se dels ossos
com el pol.len de la corol.la de les paridores.
El cervell empresonat per les caderes del desconeixement.
La identitat INDOCUMENTADA
a l’avinguda dels guàrdies que cacen il.legals.
La identitat sense papers, ni idioma.
La identitat fent figa davant la pressió dels humans.
I la meva mare morta, jugant al set i mig amb els cucs,
sense poder res pondre per mi
amb la seva entranya desfent-se.
Ennumeració en Un.
El món de les idees petrificades.Només natura.
Un taxi em va robar la maleta i una pelleringa de vida.
A la butxaca no em quedava ni un refotut IDEAL,
ni un gram de picadura d’ideal, ni una maleïda colilla.
El sol es feia pas a trompades per sota les meves parpelles.
No em podia creure que allò fos REAL.
I el vell sarnós fent-se el quisso espantat entre els cotxos.
Plató em va jugar una gran putada.
Hagués pogut parir-se enmig d’una plana coneguda
pel meu sistema Braille imaginat.
Però em va deixar allí.
Sense os.
Sense barril.
Sense sense.

PASSEIG

Perquè per a la majoria de nosaltres, la vida real és la vida que no fem.
OSCAR WILDE

Camino pel carrer de la teva mà,
el carrer de la teva mà no sé on em porta:
veig una galeria i et dic què tal d’entrar,
a dins no hi ha ningú.
La tarda empeny el jo i el tu.
Neix una sirena.

Dins la ciutat de la teva mà,
la ciutat de la teva mà no sé on m’allunya;
veig una terrassa i et dic què tal d’estar-hi,
a fora hi ha poca gent.
El vespre encén el jo i el tu.
S’enfonsa un arbre.

Vora teu sempre a dins de la teva mà,
el dins de la teva mà no sé on m’apropa;
et dic que tinc tristor, que què tal parlar-ne,
ens porten unes begudes.
La nit fa clars el jo i el tu.
Les flors caminen.

De retorn a l’hotel de la teva mà,
L’hotel de la teva mà no sé on em deixa;
Porto el meu cos amb mi com un impermeable
per treure’l a la primera pluja.
De sobte em trobo amb mi.
Plou.

TAM TAM

El costellam de l’esquelet del poema no pot suportar
aquest batec bantú, zulú del nostre cor.
La sang, a rierades, corre per les temples.
La paraula se’ns torna palmell fred de mà.
El vers arrampat al naixement de la teva bragueta.
Jo sóc un poema vaginal.
Tu ets una verga poètica.
Això és l’amor. El Sena ho sap.
No sé parlar.
No puc dir res.
Tinc la llengua paralitzada a la teva boca.
Sóc un animal ajaçat dins del jóc de la teva boca.
Sóc un animal assedegat de l’aigua de la teva boca.
Tot el món per una dolça construcció del Nosaltres en l’Un.
El món ho sap.
Això és l’amor.
Tamtams antics a la selva de les venes.
L’esquelet del poema no pot suportar aquesta embranzida.
Defalleix sense ser ni no ser.
Ja no tinc veu.
Et tinc ben meu.
Tu i jo ho sabem. Això és l’amor.

BOSC AMB SENGLAR

No prengueu aquest bosc per una alzina
MARIA-MERCÈ MARÇAL

Empassa’t l’onada de la meva Albergínia Wolf.
Ara mateix a les ungles dels dits rovellons
per als teus llavis de senglar, delícia de la tardor del bosc.
La meva poma busca la boca del seu porc
al forn de la lascívia de l’amor eteri.
He desaparegut sota el mantell invisible de la teva soledat humida,
La teva abraçada és un incendi de fulles,
el meu incendi és una abraçada de troncs.
Sóc el teu estómac foradat per la bala de la vida,
Sóc el canó que vol la teva ànima sota tota la pressió de les cèl.lules,
Sóc una estampida salvatge de versos.
Ens marcarem l’ànima amb la peülla mística i serem fang.
Ara mateix als meus peus els fruits salvatges
Per als teus llavis que xuclen fins a l’arrel de l’ànima.
Perquè hem trobat l’ànima dins del cos i el cos dins de la vida.
I ens riem de la mort, que juga amb els nens sota la nostra finestra.
I aquesta descoberta ens atordeix tant que ens priva de fer-ho.
Estem tan excitats de la troballa que tenim por de desintegrar-nos
i caure a les mans de la mainadera dels sense ésser.

LA INTUÏCIÓ

Le Cerf blessé ou Le Petit Cerf ou Je suis un pauvre cerf
(Títol d’un quadre de 1946 de Frida Kahlo)

Endiablat, fet una bola
en posició de combat
encarnissa, es recargola
el llom desproporcionat
amb les urpes fent navalla
i els ulls fers del combat,
immòbil depredadora
que sembla que ha imaginat
ni un sol muscle no vincla
per a fer més feredat
frisa, bufa, dins la gola
imita un vesper deixatat.
Ni la mà de la carícia
no aconsegueix fe’l manyac.
Què ha vist que així l’astora?
Ni la veu no el pot tornar.
Miro, busco alguna lògica,
però aquí no n’hi ha cap.
Les finestres són tancades.
La porta té el pany posat.
El teu pal erecte es dreça.
El meu cos suat l’ajau.
El cendrer ple de burilles.
Els vasos ja mig buidats.
Miro i busco alguna lògica
de la por intensa del gat.
Et dic que el gat m’espanta,
que no sé què li ha passat,
que no puc dormir, que miris
què o qui amenaça el gato
I és la teva resposta
rialla d’amant excitat
que amanyaga la quimera.
Quin gat! Si no tenim gat!.

EL BANQUET DE JURIOL

Que importe ta bêtise ou ton indifférence?
Masque ou décor, salut! J’adore ta beauté.
BAUDELAIRE

LE MENU À LA CARTE
Em menjo la meva solitud acumulada a la meva caixa forta,
Amanida tèbia de viàtics cap al cim de la nit que s’escapà dels Dalton
T’empasses l’ostra esclerodèrmica del teu cor malalt
que sura sobre les ones pútrides de un mar il.legal.
El peix Sol plana per la forca del meu desig Neptú.
Som al banquet de Juriol.
EST-CE QUE VOUS VOULEZ DU DESERT?
El futur ens gira la cala i la mar ve amb el vestit de la set
amb sorra de genives dins l’onada.
La malaltia de l’ànima penja del coll de moltes dones,
i elles diuen que són collarets de perles!
Escoltaré el soroll del teu amor
Entre les closques buides de l’ostra.
Ho preferesc.
EST-CE QUE VOUS VOUS AÎMEZ?
Els desconeguts ho saben. El nostre cos és l’espill de la Idea.
Estem humits d’ amor, xops,molls fins a l’ànima.
Ballem pels carrers de la nit la invisible música de les estrelles.
Davant dels aparadors dels altres, la nostra orquestra d’astres.
Tenim les llagues al palmell de la mà
i ens llepem com gossos misericordiosos que es troben
i s’oloren el sexe i s’amanyaguen de baves i puces.
Guau!
Guau!

BAR AMB GAT

Día plujós rera la vidirera
pleguen tendals, s’apaguen arbres;
núvol d’un verb de cel plomís,
el cor s’asseu espantadís
vora un no sabre’s.

Sobre la taula les mans parades,
Un petit got d’un cafè fort,
el marbre fred, el cor amable
i els fums trenats d’aquest destí
tan breu com tort.

Pocos vianants sobre la llum del dia
quatre estadants i tu i jo, el demà:
res és etern sinó la llum del dia
que ens porta de l’ahir amb aspra mà
de vella guia.

L’amor és felí i tu li tens els filtre màgic,
saps encanteris, per dur-lo fisn a mi,
asseure-me’l a falda, amb llavis àgils,
ronronejant astut, acaronant i dolç destí
amb ulls retràctils.

Creua el passat, escatxigant voreres,
com plou lentament sobre les nostres veus!,
doncs ja sabem que només són eternes
a tornar eternament les mateixes quimeres
estranyes de les veus.

Dia plujós. Els paraigües s’obren
Com s’obre l’ànima al tracte de la pell.
Un gat deliciós s’ha assegut al teu somriure,
Digues, serà també aquest, gat vell,
vella ferida del meu viure?

Jeu-me endins abans que les setmanes
Obrin les urpes gèlides del gat.
Ara som quatre estadants, tu, jo, i el gat.
I aquest orgull felí d’eternitat
fregant-nos suau les cames!

INEXISTENTS

ni yo miraba cosa
sin otra luz ni guía, sinó la que en el corazón ardía
SAN JUAN DE LA CRUZ

Coses inexistents,
Empal.lidiu,
Engelosiu-vo, mireu
Com caic dins el vostre domini.
El meu amant i jo
I tots dos sols i tots dos dos
Hem sabut trobar la porta
I ara sóc entre vosaltres.
El somni de la figuera
m’abraça el cos
que dorm d’ell, oblidat
entre els feliços.

BEAUTIFUL LAUNDRY

A tu sotmesa?Tu estàs boig o què et passa? [...]
Un home és un botxí i una presó una casa.
ANNA AKHMÀTOVA

Com se’n riuen, bugades de camises al vent
com banderoles tibetanes exorcitzant un munt d’esperits,
bugades de camises al vent
a la corda de la imaginació, penjades, l’una vora l’altra,
sostingudes per les pinces de la llengua i la saliva,
les camises de la nostra vida futura
com banderoles tibetanes d’un ritus dels ancestres
davant del nostre llit, on jaiem i les veiem entre
fumaroles de cigarretes blanques,
bugades de camises al vent,
Amb una puta barata que se les mira
sense cap tipus de tendresa,
la meva puta que escup sense que ho vegis les teves camises
perquè no està feta per a ella la vida al terrat amb el cove de la roba humida
ni el bombo satinat i resplendent de la rentadora;
Amb una pagesa barata que les increpa
perquè no està per romanços de planxes i centrifugadores
que ella només vol cavar el seu cos amb la teva aixada
i treure el fruit del teu semaler abans de tornar a l’horta;
Amb una feminista radical que te les incendia
dinamita de pensament sota la pestanya violenta i noble
que no entén de l’amor a la domèstica;
Amb una dona que estima potser per primera vegada
sense cap consideració per les camises-mascle
I t’acarona el sexe mentre en parles.
Camises, camises, camises,
esperits tibetans del corte anglès davant dels nostres ulls,
eludint els parèntesis de la carn, fantasmes d’altres hores.
Camises penjades per la teva veu, en una habitació
qualsevol d’ hotel
De l’estranger... Camises exorcitzant-nos.

ESPERANT RERA LA PORTA

Jo vaig ser els teus budells i la teva verga,
i vaig ser la teva molècula girant-se cap a l’amor de la meva ànima,
i vaig ser la pell de la teva mallarga
i la saliva amb què llepaves els racons més bruts del meu ésser
i vaig ser el teu estómac foradat per l’úlcera de la pena,
i vas ser el meu ull de poll en un canvi de temps.
De la teva boca vaig arrancar la paraula més pura
i la més fosca i la més bruta i la més neta
i el massís del Garraf va córrer a través de mi per la teva ànima
i la meva mar martellejà la terra del teu esperit
amb el so antic dels meus avantpassats ilergetes,
amb els tambors i el refilar d’una flauta de fruita i riu,
i un àrab cavant la sèquia que deslliura l’ésser
i una padrina endolada de negre bosc de síndria.
I vaig ser el teu crani inharmònic,
les clavícules que volien com sortir-se de l’estirp de les costelles,
et vai donar l’aire del meu pulmó eteri,
mentre eres menjat per la meva vagina més inexistent
i vaig ser la teva mirada, vaig veure’m pels teus ulls de terra cuita,
mentre els pardals joves volaven al sostre del meu pit
i vaig foradar, al gel d’un llac del nord, l’inconscient de l’aigua,
un genoll gheiser de la deessa escandinava i antiga.
I vai convocar dins teu els déus antics de la teva infantesa
que venien esparracats, lleganyosos, amb la moquera penjant-los en caramulls,
venien a la meva almoina de formigues i llangardaixos i llet verinosa de figuera,
mentre aquell foc que no es veia ni s’olorava ens ofegava d’un desig de ser-nos cendra
i la dona de la neteja intentava endebades entrar amb la safata del món curulla.
I l’exèrcit del temps preparava la seva avançada de tardor
amb els sarrons plens de retrets.

HUMANITAT D’UN BISTEC DE VEDELLA

Un àngel japonès d’1,40
amb davantal roig i ungles nacrades
va dipositar un bistec enorme de vedella al meu davant
i em va salvar de la mort immediata
perquè defallia d’irrealitat d’amor
i la son i la gana m’havien abandonat,
que ja pertanyia AL REGNE DELS DÉUS
que ni caguen ni mengen.
HUMANITAT
passa’m forquillades de simplicitat recobertes de salsa bearnesa,
mentre el miro patèticament, obsessivament,
amb la fúria de totes les cel•lules de la memòria a la mirada,
com vai mirar ma mare morta
els últims instants
per retenir-la
i veure-la
abans que no fos,
passa’m forquillades de simplicitat i alguna paraula afegida,
HUMANITAT.

MONSIEUR LE COCHON

M’ha mirat.
I m’ha oblidat
el patètic jueu il•legal amb les mans greixoses,
mans de gallina morta i rebentada de farcit
(salsitxes, ous dusos, quatre o cinc fetges d’ànec, olives)
i l’anell d’or: ínfula de segell aristocràtic a la mà,
argolla a punt de parar-li la sang.
“Al corro de la patata, li trinxarem la cansalada”.
Un dimoni groc. La mulata, remena l’anca de rata.
I el pixatinters hepatític amb la llibretassa d’apunts i la nuca
desviant-se cap al terra dels serfs sense voluntat. Tat!
On m’has portat Mormeu Morfeu Orfeu?
Or feu? Formeu Fornmeu on m’has torpat?
Un bufet d’advocats, d’advodogs?
Quina dentadura tan magnífica teniu tots!
Com se us veu el dentista a cada somriure a cada A mandibular.
Però se us corca la saliva, és plena de cucs grocs, oks!
Fixa’t s’enganxa com cola del todo a cien a qualsevol pataula
patacadira, patamericana... I la corbata... Cor-bata del rei?
El rei es treu i es posa el cor com una bata? El rei de la Neteja!
Milions de milions flueixen nirvaníticament d’Amèrica per París
cap a Suècia. I ho fan en francès. Jetem. Je tem
que si em giro desapareixeràs.
La patapoesia no pot caminar per aquesta ortodòncia.
El món rebenta de merda i no a les clavegueres.
Només et calia ser un porc amb el meu cos!
OINK.

TEATRET XE QUISPIRARÀ

Jo he donat pit, i sé que tendre és estimar el petit que una alleta: però, mentre em somreia a la cara, li hauria tret el mugró de les seves genives sense dents i li hauria volat el cervell, si jo ho hagués jurat fer, com tu has jurat de fer això.
LADY MACBETH

Com a colofó (acte tercer, escena quarta, ratlla cinquena, segona versió)
t’oferiren la prostituta xinesa
“Un negoci fred de rics” -digueres
i allí estaves tu, amb la teva bragueta descordada
a punt per tancar el tracte
amb tota la glòria del mascle,
que no regateja esforços
en la consecució d’un benefici.
Tu le comprends? -
Oh! ho entenc. Mais Oui. Mesui.
Ho entenc. Amorfeu. Ratameva. Porcmeu. Entenc el teu orgasme
entre companys de lletjocis. És col que ho entrenc.
Bagdad. Bac dat? Xina, Mèxic, els bancs de Suïssa,
Moscou, moscat? Argèlia, Vílnius, Mèxic, l’Emirat.
Res no m’espanta. Res no m’espanta.
Sinó aquella bogeria del teu lacrimal dret
supurant d’Ofèlia, supurant de Lady Macbeth.
Aquella bogeria, la mirada darrera els decorats de la mirada
que vol treure els braços i ofegar-me entre lliris
ara mateix, en qualsevol moment, i esbudellar els meus fills
i tots els seus menuts companys de guarderia a l’hora del pati
i que vol ofegar-te després a tu
la homicida múltiple.

LA FE

Un déu, Una església,
cinc graons, un pobre que demana
ciris encesos, la foscor,
una vella agenollada,
un carrer que es fa pregar
i duu directe a casa
amb l’escapolària al coll
que salva de l’estelada.
Oracions per a resar
quan el dolor ens matxaca.
Això és: de bon matí
al migdia i a la tarda.
A la nit no, que dormim
i el dolor se’n va de marxa.
De quan vai perdre la fe
no hi ha cap crònica nada.
A fe que la vaig a fer!
Però no la faré pas ara.
Amor meu, què hem de fer?
Sense fe això no avança.
Sóc atea ja ho veus,
no et crec, me n’és la tara.
Si pogués fer com la qui
se’n va tan feliç a casa
i s’ajeu al seu coixí
i no posa en dubte l’alba
perquè l’alba ha de venir!

AMÉN

La meva bogeria.
La teva bogeria.
La nostra bogeria.
Amén, amén, amén.
I més amén i més amén.
I tot l’amén del món.
I la creu del món clavada en un amén
I no ens deixis caure en la temptació...
I una mica d’enciam...
CARAGOL!

QUEEN DELS DOS

Merdra de Praneta!
Divlí Planeta!
Queen dels dos?
Cavalls i Eugues als prats de la Bonaigua!
Peueu-hi la peülla.
Estic com fosa.
De veritat existeix el món dels films iankis?
No eren actors que venien armament a les taquilles?
I després la Marilyn remenava el cul per a l’orgia dels Kennedy?
Un jove es va ofegar en un vòmit de cocaïna
i crec que qui li tapava el nas per rematar-lo era un tendre polític.
La mort més blanca és com la neu.
Et gela les venes diuen.
Estic com Toquinho a la Fusa
amb la Maria Creuza.
Corcovado de malenconyia.
El Floquet de Neu és un goril•la.
Amor meu, a tu no t’agradaven pas les pil•lícules...
Què en faràs de la teva ànima
mentre vas en un cotxe pels afores de Moscou
ràpid quickly a comprar mort blanca?
Cavalls i Eugues del Prat de la Bonaigua!
Valtres coneixeu el Destú?
Ti?
Doncs presenteu-li la meva queixa certificada.
I aneu a desenterrar Antígona.

TERRORISTA AL CAMP DE MART

Ravalera, suburbial, escopint com carretera,
blasfemant renecs amb l’amor cremant als llavis,
jurant i rejurant, escopint el nom de déu a terra,
camaoberta al banc del meu pensament dinamita,
mentre passen per davant els obrers de les hores
que s’afanyen en la construcció de la gran muralla.
Ravalera, suburbial,
en un banc del camp de Mart.

Pólvora del meu polvorí a l’hora capitalista
esca de la pólvora del meu polvorí,
en què els proletaris saben que les vuit hores
els són robades per un crostó podrit de pa,
però les boques tendres obertes imploren
i la dona malcarada s’agita entre fums i olles.
Ravalera, suburbial
en un banc del camp de Mart.

Eixarrancada al banc del meu pensament terrorista
ensenyant fins les calces, sense cap decència de fèmina.
¿Com contestaràs l’explosió del meu suburbà
que et trepitja la diplomàcia dels assumptes de l’ésser
enarbora la inviolabilitat de l’ànima
i pren la dinamita com a senyera i la falç com a mirada?
Ravalera, suburbial
en un banc del camp de Mart.

STOCATTA CATALANA

Stoccata catalana i Lanzata catalana a Nàpols signifiquen cop mortal
Segons Tirso de Molina la venjança nasqué a Catalunya.

Com han estat i com som els catalans. RODOLF LLORENÇ

El meu orgull ferit, el meu orgull almogàver,
esbudellant els cavalls del desig
clavant coltells de foc al mig del ventre,
sentits desbocats, paraules al galop,
paraules caient al camp de batalla,
el pas rebenta el coll, l’ull travessa la llança:
No en quedarà ni un, ni un!
Stocatta Catalana.

El meu orgull català, el foc que em consum, la ràbia
fill i filla primitius de primitiva serralada
espellifats, ennegrits, l’honor es porta a l’ànima
i la fona preparada mà endins de la butxaca.
Cop de roc i escaramussa i presoners a navalla.
Sac i fum, sense perdó, que el perdó es queda a casa.
Traurem els records, els ulls!
Stocatta Catalana.

Almogàvers del meu pit, ràbia de la meva raça,
¿qui és que així us ha enfurit,
que heu deixat la pau a casa?
Pels camins mateu la nit.
I pel dia mateu l’alba.
Sense dignitat moriu, que la mort no té pas marca.
No en quedarà ni un, ni un!
Stocatta catalana.

LA IRA

Aquesta fou la misèria de la meva ira-lira, miselira!,
aquesta la hibrys del meu cor absurd,
mars sobrevolats per la negror de les ales, platges,
cadàvers petits de pegellides, restes del peix Sol...
Aquest fou el descobriment del meu animal més íntim
que s’alçà ferit entre capes, estrats, ciments
de civilització, explotà cap als núvols, lleoní,
i baixà com un coet de festa, ocàs d’una sola nit.
Aquesta fou la meva Amèrica, el meu descens dels arbres,
el meu descobriment de la gravetat, d’Hiroshima,
d’Ícar, de Troia, de l’assassinat, del telenotícies migdia
de la guerra de les Malvines, del Carthel de Medellín,
de l’eslabó perdut, d’Àfrica a les mans de la llevadora:
onades sobrevolades per la foscor de les ales,
quatre cadàvers innocents de peixos,
una sabata perduda en una nit eterna,
la barca d’Osiris rosegada per la humitat
i un simiet desorientat fumant ansiós en una platja solitària.

ÚLTIMA CARTA

N’has après ràpid de ser català
que ja domines el renec, la venjança!
Qui va amb un coix coixeja al cap de l’any,
qui amb un català, al raval brut s’atansa.
La teva última carta té odi fins en el blanc,
fins al marge de baix la ira se t’escampa
les frases bisturís, coltells burxents, llampecs
de paraules que esclaten en còlera irritada.
Per l’odi i el verí et tinc en bon record,
pels teus juraments foscos, conec la teva tara:
només ens dol allò que ens fereix dins el cor,
només arriba al cor, allò que el cor demana.
Que el cor no sap mentir és una vritat blanca
Et vaig disparar fort, amic, en questa estança!

MULA OBSTINADA

Canícula d’agost. El sol
ens ha clavat la dent i jaiem ara
enmig de la secor d’un hort ressec,
d’herbots mig morts, tronats i àrids
una caseta al fons, un hort tot abrusat
i un tractor vell, trist, rovellat. Destins agraris.
Allà, drogada de records,
fent el seu fet, la mula ensinistrada
tossuda empeny la roda de la ment,
fermada al seu eix, sola, acotxada,
no deixa de girar, al sol ardent,
gira, es regira sobre el camí de l’aigua.
¿Quan pararà aquesta mula lasciva
d’escatxigar-nos d’ardentor, la pell
amb el grat so mullat de la lascívia?
Somera. Ruc d’un dictat vell i inútil,
Ingènua Somera d’aquest mi.
A refer t’obstines, gestos d’ahir,
sorolls de l’aigua que a la ment confonen,
la mà, la veu, la llavor, el seu dolç sí.
Mula lasciva! Ingènua erotòmana.
L’obsessió gira sense cap destí.
És un món mort. Sisplau talla la corda
frena l’impuls de ser fèrtil en mi.

MUSEU A L’HORA DE TANCAR

Gairebé podem entrar, gairebé
per deu minuts, per cinc,
gairebé
si no hagués sigut pel pàrquing
si no hagués sigut pel mapa
si no hagués sigut pel carrer
que hi érem i no el trobàvem
gairebé
podem entrar-hi i també
gairebé
si no hagués sigut pel bes
per aquella mirada
pel teu nodirres
per aquella cardada
gairebé
podem entrar-hi i també
deixar el gairebé
en mans del porter:
tiquet que es trenca
en un gaire i un bé.
Però ens hem quedat a un pas
que gairebé
si no fos perquè ja sabem
el que no veurem...,
si no fos perquè ja veiem
el que no sabem
si no fos perquè ja aviem
el que no tindrem.
Gairebé.
És en va desesperar-nos.

ENDRECES I DESENDRECES

Aquest llibre té un principi i un final.
El principi s’anomena Orlando Guillén, al barri antic de Barcelona, recitant versos i els seus versos per totes les cantonades. Fent de la poesia vida i vivint-hi sense massa equipatges... una ampolleta d’alcohol i un pot de tabasco.
El final s’anomena Patrícia Carles, a Cambrils, amb la seva increïblement lúcida i ingènua capacitat d’endinsar-me en el meu propi caos i treure-me’n amb un mos de gat a la portada.

Per a ells les Endreces.

Enmig, així com en calaixos que s’obren i no es tanquen: un munt de llibres, la Montserrat Rodés, l’Home que em va parlar dels senglars del Montnegre, l’Alt Jo que a València em va reconèixer asseguda al Negrito, i aquell altre Home a qui li vai escridassar que no n’entenia ni un borrall de poesia.

Per a ells les Desendreces.