Enric Casasses
Netzaualcóiotl

Em trobo a Mèxic, acollit per l’associació d’art i cultura Las Flores de Uxmal per acabar la revisió de la part catalana de la gran antologia bilingüe de poetes catalans del segle XX elaborada per Orlando Guillén i que publica el Fondo de Cultura Econòmica enguany, que per mi ja és una feina d’anys i per Guillén de vida. El poeta mexicà, l’ambaixador enamorat, ha traduït quinze poetes que han tancat l’obra, que han mort, en el segle XX. Però entremig, fora d’aquesta panoràmica de més de 2000 pàgines i que va dedicada a la memòria de Joan Vinyoli, Guillén ha traduït més coses, com una petita selecció dels Dimonis de Verdaguer. Amb els poetes actuals també s’hi ha ficat: ja ha traduït Mos de gat i els Versets de la terra de Dolors Miquel, i de meus els Canaris fosforescents i una breu antologia que duu el títol ¡Es el Enric Casasses! Aquesta darrera obreta, i la dels poetes del XX, les hem estat presentant aquests dies en diferents llocs.
Fa dos dissabtes, sortint de Mèxic per la carretera de Toluca en l’autocar de Valle de Bravo, mitja hora després de sortir, encara dins la ciutat, pels alts de Cuajimalpa, el bus s’espatlla. Què passa? No ho sé, diu el conductor, ha perdut força. Perdem la força! Aturats en aquest turó cobert de cases als confins de la ciutat a esperar si en ve un altre a recollir-nos.
El viatge de dues hores i mitja l’hem fet en cinc i mitja i en tres autocars: tot un guany! Els conductors, tots tres, són dels que miren endavant i no dubten: apreten. Tot el camí pura muntanya: grans avets i pins, alzines. La darrera baixada presenta el gran llac de la presa de Valle de Bravo, panorama espaterrant. El poble d’aquest nom és més que guapo. Carrers envelats plens de mercat. Indígenes. Colors. Roca volcànica, la Peña, alçant-se dreta i temptadora sobre el llac.
Allí, en la galeria d’art, especialment de ceràmica, El Alfar, fem la presentació de la poesia catalana, en una vella arquitectura noble de poble, senzilles columnes de fusta precioses que donen al fons a un patí on diem els poemes en presència d’Orió. Entre el públic no falta el parell d’avis catalans fills d’exiliats del 39. Un d’ells, en un català amb certa cantarella mexicana em diu que va abandonar Catalunya quan tenia catorze mesos.
Al poble de Valle el matí veig el xuclamurtes o colibrí, o huitzili, mot nàuatl que vol dir espina blau turquesa d’atzavara, definint l’ocell amb una imatge del seu bec agut. Entre els asteques deien que el guerrer que mor en plena lluita es transforma en huitzili. Tot això m’ho expliquen l’Orlando Guillén, que em fa de guia pels laberints mexicans, i el ceramista, escriptor, activista a favor de la natura i pantòleg Gordon Ross, chiapateca instal•lat de fa anys a Valle de Bravo.
L’altra presentació la vam fer abans d’ahir en una casa de cultura d’un barri pobre i lateral de la ciutat enorme de Mèxic, davant d’un públic popular que sabia escoltar i que sabia preguntar, i les preguntes eren sobre els poemes, no de folklore. A les set del vespre, que ja es feia fosc, arribàrem en aquesta Casa de Cultura Sur 20, al barri Agrícola Oriental, que forma part del districte (o delegació) d’Iztacalco. Era com si fóssim en un poblet de casetes baixes construït amb materials de recuperació, bàsicament ciment i enginy. La casa de cultura igual.
Només arribar nosaltres es fonen els ploms. Al cap d’una estona, un home va a la botigueta de queviures de l’altra banda a mirar si li deixen un fusible. Una dona em pregunta si crec que pugui ser mal auguri, que se n’hagi anat la llum. Jo li dic que no, al contrari, i que per mi tots els auguris són bons. “Ah, sí?”, pregunta tota encuriosida. Jo li responc: “Ei, dic, avui, èh?!” Hi ha, per a oferir, tres botelles de vi, però cap obridor. Al cap d’una estona prudencial, quan ja començem a parlar de comprar espelmes, s’arregla la llum i aquella gent senten els meus poemes en original i traducció, i també coses de Carner, de Pere Quart, de Vinyoli, de Ferrater, d’Estellés i de Maria Antònia Salvà. Va ser una sessió d’ateologia profunda, seguida amb atenció per un públic de totes les edats. Al final, i fora de programa, dos actors de la colla d’Orlando Guillén, tal com anaven, sense maquillar ni vestir de pallassos, van oferir una mena d’impromptu de l’obra Tiresias cena en casa de Tiresias, muntada sobre uns sonets del tema de la mort del seu llibre Un muerto rema rayo abajo. Va produir, i em va produir, un gran efecte. Els actors, els seus moviments, i, davant de tot, la paraula a fuetades de Guillén, plena de sentits i de sensacions, i un pèsol al•lucinant destacant-se en el plat de l’absurd. No solament a cor obert: a totes tuberies de l’ésser obertes i a la vista.
Com diuen que deia el rei poeta asteca Netzaulacóiotl: “Si trobés la font d’on brolla la poesia, la trasplantaria a la terra, i allà viuria el meu cor”.